plasticoglomerat

En aquest context actual, apareix un nou mineral: el Plastiglomerat, que constitueix el marcador geològic de l’antropocè, i que pot quedar en un futur llunyà com una petjada dels éssers humans sobre la Terra. Aquest mineral es va descobrir a la platja Kamilo de l'Illa de Hawaii, freqüentada per acampadors que planten allà les seves tendes i encenen fogueres on cremen plàstics portats per ells mateixos o que arriben per la mar. Aquests conglomerats es formen quan les restes de plàstic es fonen a la calor dels focs de campament i es barregen amb sorra, fragments de basalt, fusta i altres residus. La sedimentòloga Patricia Corcoran afirma que "En el futur registre geològic de la Terra aquestes pedres podrien delatar en quin moment de la civilització comencem a usar (i rebutjar) plàstic a gran escala.” (Jazvac, Corcoran, 2017) D'aquesta manera, el plastiglomerat és un material tant de processos humans com geològics.

“Utilitzem el terme plastiglomerat per descriure un material indurat i multicomposite fet dur per l'aglutinació de la roca i el plàstic fos. Aquest material es subdivideix en un tipus in situ, en el qual el plàstic s'adhereix a afloraments de roca, i un tipus de clausat, en el qual les combinacions de basalt, coral, petxines i runes llenyoses locals es cimenten amb grans de sorra en una matriu plàstica. [...] Els polímers parcialment fosos adherits a afloraments de basalt incloïen xarxes de pesca, apilament, tapes d'ampolla i pneumàtics de cautxú. Localment, el plàstic fos havia omplert vesícules en roca volcànica, formant així amigdales de plàstic. La sorra de platja i les runes llenyoses es van adherir localment a les superfícies de plàstic. Basat en la seva ubicació a les regions més protegides de la platja o dins de depressions d'afloraments de roca volcànica, s'interpreta in situ plastiglomerat per incloure deixalles de fogueres de campament.” (Jazvac, Corcoran, 2017)

Mostra de Plastiglomerat, 2015
Font: National Geographic

Mostra/ready made de plastiglomerat recollida per Patricia Corcoran i Kelly Jazvac, 2012.
Font: Jeff Elstone, E-flux

Mostra/ready made de plastiglomerat recollida per Patricia Corcoran i Kelly Jazvac, 2012.
Font: Fotografia de Jeff Elstone, E-flux

Bibliografia

-GEIGER, Veronika. Plastiglomerate. Benjamin Wells [en línia]. 2019. [consultat: 21 maig 2021]. Disponible a internet: https://benjaminwells.
eu/brick-bench

-Institute for postnatural studies. Ultraobjetos. Institute for postnatural studies. [en línia]. 2019. [consultat: 22 maig 2021]. Disponible a internet:
https://institutefor
postnaturalstudies.org
/Ines-Llasera

-HARAWAY, Donna J. Seguir con el problema: Generar parentesco en el Chthuluceno. Consonni, 2020.

-JAZVAC, Kelly, et al. Plastiglomerate. Fueling Culture. Fordham University Press, 2017. p. 275-277.

-Penned in the margins. Plastiglomerate. Tim Cresswell. Penned in the margins [en línia]. 2020. [consultat: 21 maig 2021]. Disponible a internet:
http://www.pennedin
themargins.co.uk/index.
php/2020/05/plastiglo
merate/

-ROBERTSON, Kirsty. Plastiglomerate. E-flux [en línia]. 2016, nº 78. [consultat: 15 maig 2021]. Disponible a internet:
https://www.e-flux.com/journal/78/
82878/
plastiglomerate/

Kelly Jazvac
Plastiglomerate, 2012

La ciència i l’art es combinen en aquest projecte de la geòloga Patricia Corcoran i l’escultora Kelly Jazvac. El 2012, ambdues van viatjar a Kamilo Beach, per l’afirmació de l'oceanògraf Charles Moore que la platja estava coberta d’un conglomerat de plàstic. Allà van recollir diverses mostres, que van ser analitzades per a classificar els plàstics i els sediments naturals que junts creaven el conjunt de plastiglomerat. Després d'això, Jazvac va mostrar el plastiglomerat en exposicions d'art com a "readymades" escultòrics per a mostrar l'impacte humà sobre la natura. Diversos museus, entre ells el Museu de Peabody de Yale i el Natura Artis Magistra (Amsterdam), van exposar les mostres com a espècimens que capturaven la història natural canviant. L'obra planteja una sèrie de preguntes: "Què significa entendre part del registre geològic com un objecte escultòric? Pot l'art fer visible un problema massa gran per entendre'l? Què podem aprendre d'aproximar-nos al terme "Antropocè" com una empresa creativa a gran escala, fins i tot si el resultat final d'aquesta creativitat és la desaparició d'un ambient hospitalari per a la majoria de les espècies? Què pot dir l'art que l'estratigrafia no pot?” (E-flux, 2016)

Kelly Jazvac i Patricia Corcoran es plantegen: “I si les proves materials d'un descobriment científic també es presentessin com a art? Què es pot obtenir d'aquesta representació? D'una banda, posa les proves fermament en la categoria de fetes per humans i observades per humans. Quan fas alguna cosa, com a artista o fabricant, estàs tan en dins d’allò com s’hi pot estar. [...] Per contra, estudiar un fenomen, en lloc de fer-lo, implica estar fora, acuradament i objectivament mirant cap a dins. L'art és una activitat subjectiva, des del punt de vista del creador i de l'espectador. Alguna cosa curiosa succeeix quan un objecte “readymade” és apropiat per un artista i declarat com a art sota la seva autoria: el que havia estat un fenomen extern ara s'incorpora a la seva obra. L'objecte, ara també un objecte d'art, té un nou poder: diu als espectadors que està bé mirar aquell objecte subjectivament perquè és art. Es fomenta l'emoció i l'especulació.” (Jazvac, Corcoran, 2017)

Tim Cresswell, Plastiglomerate, 2020.
Font: Editorial Penned in th emargins

Tim Cresswell
Plastiglomerate, 2020

Plastiglomerate és un llibre de poesia que examina l'impacte de la humanitat a la terra, centrant-se en la contaminació plàstica en l'era de l'Antropocè. El geògraf i poeta Tim Cresswell no escriu en un to de condemna, sino exposant els fets tal com són, amb un to seriós, realista i humà. Mostra una comprensió més àmplia de la qüestió, reflexionant sobre com, encara que un lloc pot semblar intacte, una altra riba, no tan lluny, es veurà afectada per plàstic.

Poema del llibre. Tim Cresswell, Plastiglomerate, 2020.
Font: Editorial Penned in th emargins

Veronika Geiger
Plastiglomerate, 2019.
Font: Benjamin Wells

Veronika Geiger
Plastiglomerate, 2019

Aquest projecte, creat per al Festival de Roskilde de Dinamarca, consisteix en la construcció, a la Zona d'Art del festival, d’un banc que combina maons tradicionals d'una dècada d’antiguitat, amb maons de plàstic d’una setmana. Explora la permanència material i la temporalitat dins del context del festival. La solidesa dels maons es troba en contrast amb la fragilitat de les tendes de tela circumdants i els pavellons de fusta. El banc destaca com una estructura aparentment antiga, malgrat el fet que s'utilitza només una setmana, ja que després és desmantellat i reconstruït en un altre lloc. Les alçades canviants del banc conviden a una varietat d'activitats i interaccions, com reunions, xerrades…

El projecte va ser iniciat i dirigit per l'artista Veronika Geiger i la seva recerca sobre els plastiglomerats. Geiger explora noves formes de crear paisatges reconstruint la pedra amb material orgànic i plàstic. Té com a objectiu qüestionar com ens relacionem amb les capes geològiques creades per la humanitat, on escales de temps, materials i històries es fusionen per crear narratives completament noves. La idea és crear un futur material de construcció imitant processos geològics a una escala menor: erosió, calor, pressió, fusió, barreja. Amb aquest projecte es plantegen les següents preguntes: “El fenomen del plastiglomerat pot ser útil com a material de construcció futur? A través del projecte, l'objectiu és augmentar la consciència sobre el fenomen i debatre: Com és un planeta equilibrat? Podem parlar d'igualtat en relació amb l'economia biològica de la Terra? La igualtat exerceix un paper en la nostra reflexió sobre els recursos mediambientals? Com serà l'equilibri econòmic natural en el futur?” (Veronika Geiger, 2020)

“Importa quines matèries utilitzem per a pensar altres matèries, importa quines històries expliquem per a explicar altres històries, importa quins pensaments pensen pensaments, importa quins coneixements coneixen coneixements.”

Donna Haraway

Inés Llasera (Tornasol Studio)
Ultraobjetos, 2019

Ultraobjectes consisteix en una agrupació de monòlits artificials resultat de la unió entre diversos materials trobats en el llit marí. Al voltant d’aquests, hi ha una pell superficial que els embolica i encadena i que enllaça tot el conjunt. “Igual que la calcària i el marbre, materials com el poliestirè i el pvc, estan gravats en el registre fòssil de la terra per a l'eternitat.” (Institute for post natural studies, 2019) Els minerals i sediments sorgits a partir de moviments i explosions de fa milions d'anys, es barregen amb les deixalles industrials i urbanes de l’actualitat. Així, aquests monòlits són una representació del nou escenari geològic i de les complexes relacions produïdes per l'ecosistema global, en el qual la frontera entre el natural i l'artificial es desenfoca per complet.